Tota mestressa de casa que es tingui en estima, posseeix una bata o està posseïda per ella. N'hi ha milers de models, de diferents colors, de diferents teixits, de més senzilles i de més recarregades, estampades i llises, d'estiu i d'hivern. Això si sempre combinades amb les típiques mitges de niló amb goma sota el genoll.
Per cada mestressa hi ha una bata, i precisament mirant la bata podem esbrinar el tarannà de la mestressa. N'hi ha que la llueixen blanquíssima i planxadíssima (pulcra i ordenada), n'hi ha que la passegen carregada de llòfies per tot el veïnat (tot li va bé i passa de tot). N'hi ha que en tenen una per cada dia del més (vol fer ostentació)i n'hi ha que son més fidels a la seva única bata que al seu marit i quant la bata es trenca, corren a comprar-ne una d'igual, això si, si es trenqués el marit el voldrien ben diferent.
La bata és la peça de l'armari més útil i versàtil que posseïm. Al principi només la duem a casa, però amb el passar del temps o per deixadesa de la propietària, la bata va guanyant terreny i aconsegueix sortir al carrer.
Primer a tirar la brossa, després al super del costat, seguidament a portar els nens al cole i per últim a portar una instància a l'ajuntament. És en aquest moment en que la bata ha posseït a la seva propietària, ja no hi ha marxa enrere. La mestressa ha passat a ser propietat de la bata.
Durant la meva transformació, us he de dir, que l'he trobada a faltar, però em nego a portar-ne cap. Tot just ara començo a fer servir el davantal, més que res, per no haver de treure taques d'oli.
Em revelo contra aquest tros de teixit lleig i mal cosit.
Però...
El temps a casa s'amplia considerablement, no es pot anar tot el dia amb els texans posats. El xandall fa d'hivern. La roba de carrer acaba fent pudor de menjar i de lleixiu. Anar tot el dia en pijama... no se... fa de mandrós.
La sol.lució: dos vestidets d'anar a la platja.
He de dir, per això, que cada cop que truquen al timbre corro a treure'm el vestidet i a posar-me la roba de dona normal. Trigo tant a obrir la porta que es pensen que potser he picat amb un canto i m'he obert el cap, que he fugit o que m'amago.
És més, em reitero, trigo tant que ma mare ja es pensa que no li vull obrir. Que el meu marit busca dins dels armaris per si he amagat un amant i que el carter, ofès, acaba tirant totes les cartes per sota la porta però no la meva sinó la del veí trenta números més avall.
A vegades deixo rastres de les meves peripècies i descuido uns mitjons pel passadís o una samarreta al menjador. Surto amb la faldilla del reves o amb els botons de la camisa coixos.
I a vegades arribo a trigar tant que m'oblido que havien trucat i em trobo perfectament vestida no se per a que.
Suposo que no soc una mestressa amb pedigree però aniré millorant.
divendres, 27 d’agost del 2010
dilluns, 9 d’agost del 2010
Transformació en mestressa de casa
Fins ara no havia començat la meva transformació en mestressa de casa. Cobrava de l'estat un sou més o menys digne i això em permetia una certa llibertat i autonomia d'actes.
Ja puc escriure més despresa que els meus pensaments i conèixer tots els programes informàtics haguts i per haver, que a causa d'aquesta maleïda crisi m'hauré de quedar en aquest estat per molt de temps, potser anys, i ja cal que m'hi vagi acostumant.
El primer símptoma que he notat en la meva transformació, particularment l'anomeno sentiment de justificació. Et justifiques a tu mateixa el fet de no treballar i busques tasques útils, o que tu creus que ho son, vaja. I decantes tot allò que no et sembla massa productiu.
Arriba un moment, en estats de transformació molt avançats, per sort encara no és el meu cas, que no et pots seure cinc minuts que ja comences a veure coses per fer. Una ditada al vidre, una engruna de pa al terra, una rentadora que li queden disset segons per acabar, d'una manera o altra t'has de mantenir actiu. La pintura, la lectura o el pettitpoint no hi caven, no son productius, bé el pettitpoint si però ja en parlarem més endavant.
El segon símptoma i el més evident és el temps que es dedica als passadís de neteja del supermercat. N''hi ha, de supermercats, que dediquen tres o quatre passadissos a aquest tema, tot un món.
Jo, fins ara utilitzava pastilletes pel renta vaixelles, pastilletes per la roba, alguna cosa pel terra i la tradicional llegiu que serveix per gairebé tot.
M'he adonat que hi ha una pila d'ampolletes i pots de totes mides, olors i colors, productes que fan meravelles, elixirs que deixen el terra nou, sabons miraculosos que gairebé freguen la màgia, he obert una porta que potser serà difícil de tancar.
Procedeixo dons, a intentar llegir totes les propietats d'aquests fantàstics productes, amb la intenció d'endur-me'n algun, mentre els nens trenquen alguna joguina al passadís veí. Ja no en tinc prou amb el que teníem al prestatge fins ara. Alguna cosa genètica posada dins del meu ADN a causa de milers d'anys d'opressió masclista, ha sortit i em diu que necessito aquells productes.
Després de molt passejar m'adono que m'hi he passat gairebé una hora i ja tinc el carretó mig ple.
D'entre cinc coses que ara considero superútils i que em faig creus de com havia pogut sobreviure sense elles, he comprat un sabó per el terra que fa olor de bebè, crec que aviat trobaré colònia amb olor de fairy. Aquesta m'ha semblat la millor compra ja que els meus bebès, inclús després del bany, sempre han fet olor de llet agre i m'agradaria saber quina olor fan els olorosos bebès aliens. Gran preocupació.
El tercer símptoma i n'hi ha molts més que ja explicaré un altre dia, son les converses amb els amic., Aquests molt condescendents, canvien la manera de parlar-te, potser per no ofendre o potser per que es pensen que t'has tornat tonta i ximpleta de cop i que potser no els entendries. O sigui que ja no pots parlar ni de literatura, ni de viatges, ni de cinema, ni de política, ni de sentiments, ni de desitjos, ni de la lluna, ni de somnis, ni tant sols de sexe. Les converses bàsicament giren entorn dels nens, els medicaments, la roba que tens per planxar i saber-se de memòria tota la llista de peses, propietats, i preus, de consoles, joguines, cotxes, rentadores i en quins llocs ho pots trobar més bé de preu. En aquests punts m'hauré de posar una mica al dia, per que a part dels nens, res de tot això que ara em diuen m'interessa particular-ment.
Per no estendrem més diré que sempre havia envejat la tasca de mestressa de casa, l'havia cregut fàcil i supèrflua i amb un munt de temps per gaudir-lo personalment. Però endinsant-me en aquest món he descobert que és molt més profunda i dura del que sembla. Us deixo per que tinc una rentadora per estendre i amb aquest solet segur que s'eixugarà. Coi semblo la meva iaia.
Ja puc escriure més despresa que els meus pensaments i conèixer tots els programes informàtics haguts i per haver, que a causa d'aquesta maleïda crisi m'hauré de quedar en aquest estat per molt de temps, potser anys, i ja cal que m'hi vagi acostumant.
El primer símptoma que he notat en la meva transformació, particularment l'anomeno sentiment de justificació. Et justifiques a tu mateixa el fet de no treballar i busques tasques útils, o que tu creus que ho son, vaja. I decantes tot allò que no et sembla massa productiu.
Arriba un moment, en estats de transformació molt avançats, per sort encara no és el meu cas, que no et pots seure cinc minuts que ja comences a veure coses per fer. Una ditada al vidre, una engruna de pa al terra, una rentadora que li queden disset segons per acabar, d'una manera o altra t'has de mantenir actiu. La pintura, la lectura o el pettitpoint no hi caven, no son productius, bé el pettitpoint si però ja en parlarem més endavant.
El segon símptoma i el més evident és el temps que es dedica als passadís de neteja del supermercat. N''hi ha, de supermercats, que dediquen tres o quatre passadissos a aquest tema, tot un món.
Jo, fins ara utilitzava pastilletes pel renta vaixelles, pastilletes per la roba, alguna cosa pel terra i la tradicional llegiu que serveix per gairebé tot.
M'he adonat que hi ha una pila d'ampolletes i pots de totes mides, olors i colors, productes que fan meravelles, elixirs que deixen el terra nou, sabons miraculosos que gairebé freguen la màgia, he obert una porta que potser serà difícil de tancar.
Procedeixo dons, a intentar llegir totes les propietats d'aquests fantàstics productes, amb la intenció d'endur-me'n algun, mentre els nens trenquen alguna joguina al passadís veí. Ja no en tinc prou amb el que teníem al prestatge fins ara. Alguna cosa genètica posada dins del meu ADN a causa de milers d'anys d'opressió masclista, ha sortit i em diu que necessito aquells productes.
Després de molt passejar m'adono que m'hi he passat gairebé una hora i ja tinc el carretó mig ple.
D'entre cinc coses que ara considero superútils i que em faig creus de com havia pogut sobreviure sense elles, he comprat un sabó per el terra que fa olor de bebè, crec que aviat trobaré colònia amb olor de fairy. Aquesta m'ha semblat la millor compra ja que els meus bebès, inclús després del bany, sempre han fet olor de llet agre i m'agradaria saber quina olor fan els olorosos bebès aliens. Gran preocupació.
El tercer símptoma i n'hi ha molts més que ja explicaré un altre dia, son les converses amb els amic., Aquests molt condescendents, canvien la manera de parlar-te, potser per no ofendre o potser per que es pensen que t'has tornat tonta i ximpleta de cop i que potser no els entendries. O sigui que ja no pots parlar ni de literatura, ni de viatges, ni de cinema, ni de política, ni de sentiments, ni de desitjos, ni de la lluna, ni de somnis, ni tant sols de sexe. Les converses bàsicament giren entorn dels nens, els medicaments, la roba que tens per planxar i saber-se de memòria tota la llista de peses, propietats, i preus, de consoles, joguines, cotxes, rentadores i en quins llocs ho pots trobar més bé de preu. En aquests punts m'hauré de posar una mica al dia, per que a part dels nens, res de tot això que ara em diuen m'interessa particular-ment.
Per no estendrem més diré que sempre havia envejat la tasca de mestressa de casa, l'havia cregut fàcil i supèrflua i amb un munt de temps per gaudir-lo personalment. Però endinsant-me en aquest món he descobert que és molt més profunda i dura del que sembla. Us deixo per que tinc una rentadora per estendre i amb aquest solet segur que s'eixugarà. Coi semblo la meva iaia.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)