Avui, anant a recollir els nens a l'escola, m'he trobat amb una avia que recollia també als seus nets.
Entre tota la quitxalla que portava, en destacava una, la més menuda, perquè duia una bossa de tomàquet cherry a les mans.
Potser un germà o bé un cosí, en un moment de descuit, li ha intentat treure la bossa i la petita ha dit és MIO!! amb l'idioma de l'imperi.
Això m´ha fet recordar que també els meus fills, catalanoparlants, les primeres vegades que van utilitzar aquest possessiu, ho van fer en castellà. I no sol els meus fills, sinó que els fills d'altres amics o familiars, van passar també per aquesta etapa, la ETAPA DEL MIO.
A casa tot és de tots, excepte els mocadors de paper fets servir, que aquests no son de ningú, ni ningú els ha deixat tirats, però bé això és una altra història. La paraula MEU l'utilitzem poc, per tant...La va aprendre fora. I no la va aprendre ni en anglès, ni en àrab, ni en amazic, ni en xinès, ni en romanès i evidentment tampoc en català. La va aprendre en aquella llengua veïna que de mica en mica ens volien i volen imposar.
Potser
el meu error va ser que en aquell moment que va sortir de la seva boca
el MIO, en comptes de dir, "filla es diu meu", vaig passar l'error de
llenguatge i vaig dir, "filla s'ha de compartir". I aquesta formula es
va repetir fins que va aprendre a compartir, i va deixar de dir MIO per
passar a dir NOSTRE.
Es curiós dons, que sent un poble el qual es titllat d'avar, egoista, insolidari, agarrat i roí, els infants no aprenguin des de la més tendra infantesa la paraula més característica d'aquests adjectius abans citats, MEU.
I aquest fet, el trasllado a la realitat i m'adono que mentre nosaltres callem hi ha qui crida MIO.
I acceptem... retallades, pujades d'impostos, tancament de plantes d'hospitals, supressió de recursos sanitaris, reducció en les hores d'ensenyament...i tot perquè alguns no es quedin sense el SUYO.
Potser ja va sent hora d'ensenyar a dir MEU als nostres fills i passar pàgina a l'etapa del MIO.
