Tornant a casa a l'estil Haruki Murakami
Surto de la feina i tanco la reixa. Fa fred, els fanals fan una llum tènue i esmorteïda. Sento les televisions enceses dels veïns del costat.
Canvio de posició. El meu ull d'observador busca una altra perspectiva.
M'enlairo, tot es comença a fer petit. Veig els balcons, miro endins, veig famílies sopant. La mare s'aixeca i desapareix, torna amb un plat de sopa calenta i la deixa sobre la taula.
Travesso carrers, no hi ha vianants, trobo algun local obert on serveixen copes a persones desesperades, surten i no em veuen, soc una espectadora invisible.
De lluny veig un carrer esglaonat que porta a un allunyat barri. M'acosto i veig una parella fent-se un petó. No els conec.La noia l'anomenarem Shōjo tetsu pels ferros a les dents i el noi hakuchi pel que en penso. Porten una corretja a cada ma i a cada corretja hi ha lligat un gos. El d'ell un yorkshire cridaner i el d'ella un lhasa apso. Son veïns. Entendrem que treuen el gos per trobar-se.
Una veu que crida, el noi marxa corrents i darrera el seu gos.
Em torno a enlairar, veig a la Shojo Tetsu plorant. Arribo al meu carrer. Hi ha un home que camina buscant alguna cosa per terra. Torno a casa i obro la reixa.
Tornant a casa a l'estil d'Isabel Allende
Al sortir de la feina m'ha invadit un record de la meva infantesa. Fa fred l'hivern és aquella estació melancòlica on les animes s'avorreixen i deixen pas i a la màgia. La televisió de fons i l'olor de sopa m'han fet tornar a casa els meus avis, m'he vist de petita abraçant la iaia mentre remenava l'escudella.
Travesso el poble, tant canviat... Recordo enfilar-me als arbres del capdamunt de la riera i les vinyes. Nous comerços i noves persones.
Em trobo amb el carrer escalonat, poc a canviat des que aquell indià va tornar de cuba amb les bosses carregades d'or i el cap carregat d'idees.
De lluny veig al Pedro Escobar i la Blanca del Valle acaronant-se. Son fills d'unes de les famílies més enemistades d'Arenys. S'odien des de la segona república, s'ha odiat durant la dictadura, tota la transició i s'odien especialment ara que hi ha crisi econòmica.
El Pedro marxa i la Blanca es queda plorant.
Jo corro cap a casa on trobo a el Paco buscant l'anell que la seva dona havia perdut aquell matí.
Tornant a casa a la meva manera
21h, tanco la reixa, recoi que freda. Baixo corrents cap a casa per que els pares m'estan esperant impacients per tornar-me els nens. Sento olor de sopar, quina gana, a mi m'espera llet amb galetes. Hi ha una tele que ressona, estaran sords?. Pujo les escaletes del "Paraiso", alenteixo la marxa, buffffff. Al capdamunt veig dos nens fent-se un petó amb dos gossos, deuen enganyar als seus pares amb el rotllo de passejar el gos per poder veure's. Arribo a casa els pares, al final del carrer veig un veí que recull alguna cosa del terra 21,14h
divendres, 26 de novembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
Últimes reflexions d'una mestressa de casa
Seguint la línia de fer funerals a tot allò que no rutlla, em dirigeixo a tots vosaltres per comunicar-vos que aquest és l'últim apunt sobre aquest tema. Val a dir que jo encara no m'he mort i que del fet que ja no tingui res més a dir, no en dono la culpa a ningú.
Per posar-vos en antecedents, comentaré que en qüestió d'una setmana la meva situació laboral ha variat una mica. Fa uns mesos aquest hagués sigut un motiu de celebració, però actualment s'està convertint en un motiu d'angoixa.
La meva transformació en mestressa de casa, ha aconseguit que passés de tenir un pis que semblava l'Oest (per allò de salvatge i sin ley) a una agradable llar immaculada, calenta i asèptica. Els meus fills ara arriben a l'escola, puntuals (potser també per que ara tinc l'escola més aprop), nets, encoloniats i amb tot allò que els hi toca portar a la motxilla. El meu marit marxa a treballar amb la carmanyola perfectament plena i organitzada.
Dir-vos també que els comercials telefònics, em pregunten com em va la vida, soc la clienta més previsible en qüestió d'horaris i quant estan farts de que tothom els pengi el telèfon em truquen a mi per animar-se una mica, els pregunto per la família i els animo a buscar una feina menys emprenyadora. Fins i tot el carter em fa recollir els certificats de tots els veïns.
Que faré quan no ho pugui fer?? Trobaré a faltar la Luisa Manuela de l'Ecuador i la Gwendoline Fernanda de Guatemala, que matinen tremendament per poder parlar amb mi en hores raonables.
Conec on comprar els productes més barats i els tràmits que et pots arribar a fer tu mateix sense gestor (que en son molts). Faig quilometres i quilometres per tal d'ajudar a l'economia familiar.
Ja no comprem postres, les hem aprés a fer a casa, el flam, les natilles i l'arroz con leche (aquest últim és com l'abuelito de la Heidi o l'Abeja Malla, per molt que vulguis fer servir un català correcte hi ha coses que no et surten o no les pots dir)
M'he aprés les virtuts de tots els productes que venen al mercat i les instruccions de tots els electrodomèstics de la llar. Que en faré de tot aquest munt de pots i coses? No vull que passin al fons de l'armari amuntegats com a vulgars andròmines.
Amics i familiars em comenten que tot això que faig, pagant dues hores a la setmana a una assistent de neteja ho tinc solucionat. Però, que en faré de la bata???
En només dos dies d'estar fora de casa totes les normes i horaris han canviat. Ahir mateix em vaig trobar un fill sopant a quarts de deu i a l'altre fent còpia. En quan van acabar de sopar i copiar (tres quarts d'hora més tard) va començar Caçadors de bolets, i...ja hi som enganxats a la tele fins a quarts d'onze.
Com veieu l'esperit de mestressa de casa m'ha transformat l'ADN fins al moll de l'os. Potser necessitaria un antídot....
Un cop els nens adormits. Comença la meva desesperació. M'enganxo a Internet intentant trobar una solució als meus problemes. No hi ha antídots.... Alprazolan!!!... escolto des de l'altra punta del sofà.
Em pregunto perquè no hi haurà mestresses de casa que portin blocs??
Amplio la cerca a tots els idiomes. I a la pàgina 507 del google em trobo amb això “Labuenaamadecasa.com. Taller, como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión”
La cosa promet. Em miro la web de dalt a baix, la estudio i m'ho rumio, la llegeixo i m'ho torno a rumiar.
Igual que la picada d'aranya a en Peter Parker, el canvi d'ADN provocat per la mestressesdecasatosi no es pot guarir sense provocar immensos efectes secundaris.
L'Única opció que em queda, és deixar de banda les meves activitats, abandonar les classes de paquistanès, el curs de reflexologia podal, el taller nadalenc floral amb cactus i submergir-me immediatament en el meravellós món de como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión.
Sense estendrem més i resumint deixo de ser una mestressa de casa, per passar a una mestressa de casa amateur. Cosa que em dol com cap altra.
Atentament.
Fani
Per posar-vos en antecedents, comentaré que en qüestió d'una setmana la meva situació laboral ha variat una mica. Fa uns mesos aquest hagués sigut un motiu de celebració, però actualment s'està convertint en un motiu d'angoixa.
La meva transformació en mestressa de casa, ha aconseguit que passés de tenir un pis que semblava l'Oest (per allò de salvatge i sin ley) a una agradable llar immaculada, calenta i asèptica. Els meus fills ara arriben a l'escola, puntuals (potser també per que ara tinc l'escola més aprop), nets, encoloniats i amb tot allò que els hi toca portar a la motxilla. El meu marit marxa a treballar amb la carmanyola perfectament plena i organitzada.
Dir-vos també que els comercials telefònics, em pregunten com em va la vida, soc la clienta més previsible en qüestió d'horaris i quant estan farts de que tothom els pengi el telèfon em truquen a mi per animar-se una mica, els pregunto per la família i els animo a buscar una feina menys emprenyadora. Fins i tot el carter em fa recollir els certificats de tots els veïns.
Que faré quan no ho pugui fer?? Trobaré a faltar la Luisa Manuela de l'Ecuador i la Gwendoline Fernanda de Guatemala, que matinen tremendament per poder parlar amb mi en hores raonables.
Conec on comprar els productes més barats i els tràmits que et pots arribar a fer tu mateix sense gestor (que en son molts). Faig quilometres i quilometres per tal d'ajudar a l'economia familiar.
Ja no comprem postres, les hem aprés a fer a casa, el flam, les natilles i l'arroz con leche (aquest últim és com l'abuelito de la Heidi o l'Abeja Malla, per molt que vulguis fer servir un català correcte hi ha coses que no et surten o no les pots dir)
M'he aprés les virtuts de tots els productes que venen al mercat i les instruccions de tots els electrodomèstics de la llar. Que en faré de tot aquest munt de pots i coses? No vull que passin al fons de l'armari amuntegats com a vulgars andròmines.
Amics i familiars em comenten que tot això que faig, pagant dues hores a la setmana a una assistent de neteja ho tinc solucionat. Però, que en faré de la bata???
En només dos dies d'estar fora de casa totes les normes i horaris han canviat. Ahir mateix em vaig trobar un fill sopant a quarts de deu i a l'altre fent còpia. En quan van acabar de sopar i copiar (tres quarts d'hora més tard) va començar Caçadors de bolets, i...ja hi som enganxats a la tele fins a quarts d'onze.
Com veieu l'esperit de mestressa de casa m'ha transformat l'ADN fins al moll de l'os. Potser necessitaria un antídot....
Un cop els nens adormits. Comença la meva desesperació. M'enganxo a Internet intentant trobar una solució als meus problemes. No hi ha antídots.... Alprazolan!!!... escolto des de l'altra punta del sofà.
Em pregunto perquè no hi haurà mestresses de casa que portin blocs??
Amplio la cerca a tots els idiomes. I a la pàgina 507 del google em trobo amb això “Labuenaamadecasa.com. Taller, como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión”
La cosa promet. Em miro la web de dalt a baix, la estudio i m'ho rumio, la llegeixo i m'ho torno a rumiar.
Igual que la picada d'aranya a en Peter Parker, el canvi d'ADN provocat per la mestressesdecasatosi no es pot guarir sense provocar immensos efectes secundaris.
L'Única opció que em queda, és deixar de banda les meves activitats, abandonar les classes de paquistanès, el curs de reflexologia podal, el taller nadalenc floral amb cactus i submergir-me immediatament en el meravellós món de como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión.
Sense estendrem més i resumint deixo de ser una mestressa de casa, per passar a una mestressa de casa amateur. Cosa que em dol com cap altra.
Atentament.
Fani
divendres, 27 d’agost del 2010
La bata
Tota mestressa de casa que es tingui en estima, posseeix una bata o està posseïda per ella. N'hi ha milers de models, de diferents colors, de diferents teixits, de més senzilles i de més recarregades, estampades i llises, d'estiu i d'hivern. Això si sempre combinades amb les típiques mitges de niló amb goma sota el genoll.
Per cada mestressa hi ha una bata, i precisament mirant la bata podem esbrinar el tarannà de la mestressa. N'hi ha que la llueixen blanquíssima i planxadíssima (pulcra i ordenada), n'hi ha que la passegen carregada de llòfies per tot el veïnat (tot li va bé i passa de tot). N'hi ha que en tenen una per cada dia del més (vol fer ostentació)i n'hi ha que son més fidels a la seva única bata que al seu marit i quant la bata es trenca, corren a comprar-ne una d'igual, això si, si es trenqués el marit el voldrien ben diferent.
La bata és la peça de l'armari més útil i versàtil que posseïm. Al principi només la duem a casa, però amb el passar del temps o per deixadesa de la propietària, la bata va guanyant terreny i aconsegueix sortir al carrer.
Primer a tirar la brossa, després al super del costat, seguidament a portar els nens al cole i per últim a portar una instància a l'ajuntament. És en aquest moment en que la bata ha posseït a la seva propietària, ja no hi ha marxa enrere. La mestressa ha passat a ser propietat de la bata.
Durant la meva transformació, us he de dir, que l'he trobada a faltar, però em nego a portar-ne cap. Tot just ara començo a fer servir el davantal, més que res, per no haver de treure taques d'oli.
Em revelo contra aquest tros de teixit lleig i mal cosit.
Però...
El temps a casa s'amplia considerablement, no es pot anar tot el dia amb els texans posats. El xandall fa d'hivern. La roba de carrer acaba fent pudor de menjar i de lleixiu. Anar tot el dia en pijama... no se... fa de mandrós.
La sol.lució: dos vestidets d'anar a la platja.
He de dir, per això, que cada cop que truquen al timbre corro a treure'm el vestidet i a posar-me la roba de dona normal. Trigo tant a obrir la porta que es pensen que potser he picat amb un canto i m'he obert el cap, que he fugit o que m'amago.
És més, em reitero, trigo tant que ma mare ja es pensa que no li vull obrir. Que el meu marit busca dins dels armaris per si he amagat un amant i que el carter, ofès, acaba tirant totes les cartes per sota la porta però no la meva sinó la del veí trenta números més avall.
A vegades deixo rastres de les meves peripècies i descuido uns mitjons pel passadís o una samarreta al menjador. Surto amb la faldilla del reves o amb els botons de la camisa coixos.
I a vegades arribo a trigar tant que m'oblido que havien trucat i em trobo perfectament vestida no se per a que.
Suposo que no soc una mestressa amb pedigree però aniré millorant.
Per cada mestressa hi ha una bata, i precisament mirant la bata podem esbrinar el tarannà de la mestressa. N'hi ha que la llueixen blanquíssima i planxadíssima (pulcra i ordenada), n'hi ha que la passegen carregada de llòfies per tot el veïnat (tot li va bé i passa de tot). N'hi ha que en tenen una per cada dia del més (vol fer ostentació)i n'hi ha que son més fidels a la seva única bata que al seu marit i quant la bata es trenca, corren a comprar-ne una d'igual, això si, si es trenqués el marit el voldrien ben diferent.
La bata és la peça de l'armari més útil i versàtil que posseïm. Al principi només la duem a casa, però amb el passar del temps o per deixadesa de la propietària, la bata va guanyant terreny i aconsegueix sortir al carrer.
Primer a tirar la brossa, després al super del costat, seguidament a portar els nens al cole i per últim a portar una instància a l'ajuntament. És en aquest moment en que la bata ha posseït a la seva propietària, ja no hi ha marxa enrere. La mestressa ha passat a ser propietat de la bata.
Durant la meva transformació, us he de dir, que l'he trobada a faltar, però em nego a portar-ne cap. Tot just ara començo a fer servir el davantal, més que res, per no haver de treure taques d'oli.
Em revelo contra aquest tros de teixit lleig i mal cosit.
Però...
El temps a casa s'amplia considerablement, no es pot anar tot el dia amb els texans posats. El xandall fa d'hivern. La roba de carrer acaba fent pudor de menjar i de lleixiu. Anar tot el dia en pijama... no se... fa de mandrós.
La sol.lució: dos vestidets d'anar a la platja.
He de dir, per això, que cada cop que truquen al timbre corro a treure'm el vestidet i a posar-me la roba de dona normal. Trigo tant a obrir la porta que es pensen que potser he picat amb un canto i m'he obert el cap, que he fugit o que m'amago.
És més, em reitero, trigo tant que ma mare ja es pensa que no li vull obrir. Que el meu marit busca dins dels armaris per si he amagat un amant i que el carter, ofès, acaba tirant totes les cartes per sota la porta però no la meva sinó la del veí trenta números més avall.
A vegades deixo rastres de les meves peripècies i descuido uns mitjons pel passadís o una samarreta al menjador. Surto amb la faldilla del reves o amb els botons de la camisa coixos.
I a vegades arribo a trigar tant que m'oblido que havien trucat i em trobo perfectament vestida no se per a que.
Suposo que no soc una mestressa amb pedigree però aniré millorant.
dilluns, 9 d’agost del 2010
Transformació en mestressa de casa
Fins ara no havia començat la meva transformació en mestressa de casa. Cobrava de l'estat un sou més o menys digne i això em permetia una certa llibertat i autonomia d'actes.
Ja puc escriure més despresa que els meus pensaments i conèixer tots els programes informàtics haguts i per haver, que a causa d'aquesta maleïda crisi m'hauré de quedar en aquest estat per molt de temps, potser anys, i ja cal que m'hi vagi acostumant.
El primer símptoma que he notat en la meva transformació, particularment l'anomeno sentiment de justificació. Et justifiques a tu mateixa el fet de no treballar i busques tasques útils, o que tu creus que ho son, vaja. I decantes tot allò que no et sembla massa productiu.
Arriba un moment, en estats de transformació molt avançats, per sort encara no és el meu cas, que no et pots seure cinc minuts que ja comences a veure coses per fer. Una ditada al vidre, una engruna de pa al terra, una rentadora que li queden disset segons per acabar, d'una manera o altra t'has de mantenir actiu. La pintura, la lectura o el pettitpoint no hi caven, no son productius, bé el pettitpoint si però ja en parlarem més endavant.
El segon símptoma i el més evident és el temps que es dedica als passadís de neteja del supermercat. N''hi ha, de supermercats, que dediquen tres o quatre passadissos a aquest tema, tot un món.
Jo, fins ara utilitzava pastilletes pel renta vaixelles, pastilletes per la roba, alguna cosa pel terra i la tradicional llegiu que serveix per gairebé tot.
M'he adonat que hi ha una pila d'ampolletes i pots de totes mides, olors i colors, productes que fan meravelles, elixirs que deixen el terra nou, sabons miraculosos que gairebé freguen la màgia, he obert una porta que potser serà difícil de tancar.
Procedeixo dons, a intentar llegir totes les propietats d'aquests fantàstics productes, amb la intenció d'endur-me'n algun, mentre els nens trenquen alguna joguina al passadís veí. Ja no en tinc prou amb el que teníem al prestatge fins ara. Alguna cosa genètica posada dins del meu ADN a causa de milers d'anys d'opressió masclista, ha sortit i em diu que necessito aquells productes.
Després de molt passejar m'adono que m'hi he passat gairebé una hora i ja tinc el carretó mig ple.
D'entre cinc coses que ara considero superútils i que em faig creus de com havia pogut sobreviure sense elles, he comprat un sabó per el terra que fa olor de bebè, crec que aviat trobaré colònia amb olor de fairy. Aquesta m'ha semblat la millor compra ja que els meus bebès, inclús després del bany, sempre han fet olor de llet agre i m'agradaria saber quina olor fan els olorosos bebès aliens. Gran preocupació.
El tercer símptoma i n'hi ha molts més que ja explicaré un altre dia, son les converses amb els amic., Aquests molt condescendents, canvien la manera de parlar-te, potser per no ofendre o potser per que es pensen que t'has tornat tonta i ximpleta de cop i que potser no els entendries. O sigui que ja no pots parlar ni de literatura, ni de viatges, ni de cinema, ni de política, ni de sentiments, ni de desitjos, ni de la lluna, ni de somnis, ni tant sols de sexe. Les converses bàsicament giren entorn dels nens, els medicaments, la roba que tens per planxar i saber-se de memòria tota la llista de peses, propietats, i preus, de consoles, joguines, cotxes, rentadores i en quins llocs ho pots trobar més bé de preu. En aquests punts m'hauré de posar una mica al dia, per que a part dels nens, res de tot això que ara em diuen m'interessa particular-ment.
Per no estendrem més diré que sempre havia envejat la tasca de mestressa de casa, l'havia cregut fàcil i supèrflua i amb un munt de temps per gaudir-lo personalment. Però endinsant-me en aquest món he descobert que és molt més profunda i dura del que sembla. Us deixo per que tinc una rentadora per estendre i amb aquest solet segur que s'eixugarà. Coi semblo la meva iaia.
Ja puc escriure més despresa que els meus pensaments i conèixer tots els programes informàtics haguts i per haver, que a causa d'aquesta maleïda crisi m'hauré de quedar en aquest estat per molt de temps, potser anys, i ja cal que m'hi vagi acostumant.
El primer símptoma que he notat en la meva transformació, particularment l'anomeno sentiment de justificació. Et justifiques a tu mateixa el fet de no treballar i busques tasques útils, o que tu creus que ho son, vaja. I decantes tot allò que no et sembla massa productiu.
Arriba un moment, en estats de transformació molt avançats, per sort encara no és el meu cas, que no et pots seure cinc minuts que ja comences a veure coses per fer. Una ditada al vidre, una engruna de pa al terra, una rentadora que li queden disset segons per acabar, d'una manera o altra t'has de mantenir actiu. La pintura, la lectura o el pettitpoint no hi caven, no son productius, bé el pettitpoint si però ja en parlarem més endavant.
El segon símptoma i el més evident és el temps que es dedica als passadís de neteja del supermercat. N''hi ha, de supermercats, que dediquen tres o quatre passadissos a aquest tema, tot un món.
Jo, fins ara utilitzava pastilletes pel renta vaixelles, pastilletes per la roba, alguna cosa pel terra i la tradicional llegiu que serveix per gairebé tot.
M'he adonat que hi ha una pila d'ampolletes i pots de totes mides, olors i colors, productes que fan meravelles, elixirs que deixen el terra nou, sabons miraculosos que gairebé freguen la màgia, he obert una porta que potser serà difícil de tancar.
Procedeixo dons, a intentar llegir totes les propietats d'aquests fantàstics productes, amb la intenció d'endur-me'n algun, mentre els nens trenquen alguna joguina al passadís veí. Ja no en tinc prou amb el que teníem al prestatge fins ara. Alguna cosa genètica posada dins del meu ADN a causa de milers d'anys d'opressió masclista, ha sortit i em diu que necessito aquells productes.
Després de molt passejar m'adono que m'hi he passat gairebé una hora i ja tinc el carretó mig ple.
D'entre cinc coses que ara considero superútils i que em faig creus de com havia pogut sobreviure sense elles, he comprat un sabó per el terra que fa olor de bebè, crec que aviat trobaré colònia amb olor de fairy. Aquesta m'ha semblat la millor compra ja que els meus bebès, inclús després del bany, sempre han fet olor de llet agre i m'agradaria saber quina olor fan els olorosos bebès aliens. Gran preocupació.
El tercer símptoma i n'hi ha molts més que ja explicaré un altre dia, son les converses amb els amic., Aquests molt condescendents, canvien la manera de parlar-te, potser per no ofendre o potser per que es pensen que t'has tornat tonta i ximpleta de cop i que potser no els entendries. O sigui que ja no pots parlar ni de literatura, ni de viatges, ni de cinema, ni de política, ni de sentiments, ni de desitjos, ni de la lluna, ni de somnis, ni tant sols de sexe. Les converses bàsicament giren entorn dels nens, els medicaments, la roba que tens per planxar i saber-se de memòria tota la llista de peses, propietats, i preus, de consoles, joguines, cotxes, rentadores i en quins llocs ho pots trobar més bé de preu. En aquests punts m'hauré de posar una mica al dia, per que a part dels nens, res de tot això que ara em diuen m'interessa particular-ment.
Per no estendrem més diré que sempre havia envejat la tasca de mestressa de casa, l'havia cregut fàcil i supèrflua i amb un munt de temps per gaudir-lo personalment. Però endinsant-me en aquest món he descobert que és molt més profunda i dura del que sembla. Us deixo per que tinc una rentadora per estendre i amb aquest solet segur que s'eixugarà. Coi semblo la meva iaia.
diumenge, 30 de maig del 2010
El somni eròtic
Fa uns mesos vaig tenir un sonni d’aquells que t’agraden, els gaudeixes, son molt escasos i no els pots explicar.
Normalment el protagonista del meu somni és un personatge aleatori, pot ser un esportista tipus en Maurinho, un polític com l’Obama, un músic, un actor… I ocasionalment la meva parella és la que te el paper principal.
Generalment aquests típus de somnis no et creen cap tipus de conflicte, el dia que somies amb el teu amor, li ho dius i tots tant contents i quant somies amb algú impossible, no ho expliques i no et queda cap tipus de remordiment.
Com anava dient, vaig tenir un d’aquells somnis amb final feliç, però aquesta vegada va ser amb algú que veig quasi a diari. La primera sensació no va ser massa agradable, va venir a mi l’escasa doctrina catòlica que havia rebut durant l’infància, vaig patir de culpa, em sentia responsable del que havia somiat i estava avergonyida pensant que això dels somnis podria ser simultani, però com aquests somnis no es donen habitualment vaig dir-me. –Que carai sexe, és sexe i no es pot rebutjar ni en somnis.
Aquí no es va acavar l’història.
Just aquell dia, no podia haver passat més temps per oblidar-ho, dons no, just aquell dia em trobo al somiat i en comptes de limitar-se a saludar-me, em comença a explicar no se que d’unes tomaqueres. Jo el miro als ulls i immediatament em ruboritzo,sento comla vergonya va creixen per tot el meu organisme i començo a recordar tot allò somiat, se’m posa la pell de gallina, vaig dient a tot que si, però l’unic que penso és si serà igual que en el somni, si tindrà una pell suau i sense pel, si serà tant romàntic i ell continua dient que necessita un test més gros.
A mida que van passant els dies i me’l vaig trobant i quant ens creuem no l’escolto, penso en quina olor farà, en quin gust tindrà, començo a sentir certa inquietud.
Una nit fins i tot vaig posar-me al llit desitjant amb totes les meves forces tornar a tenir un somni amb ell, com si això es pogués triar.
Aquell somni fins al dia d’avui encara no s’ha repetit i crec que no el tindré més, però el que em preocupa és que s’ha convertit en una fantasia, a hores inesperades hem trobo pensant coses que no hauria de pensar, quan el trobo ja no puc mantenir una conversa normal, penso en tocar-lo, en ensumar-lo, en fer-li un petó. Per tant m’allunyo, l’evito per que no em faci ballar el cap.
Potser tinc por que tot plegat és converteixi en desig.
Aquest matí quan hem fet l'amor amb la meva parella, sense poder-ho evitar li he posat la cara del meu somiat, un cop acabat no he sabut a qui traïa, al meu amor o a la meva fantasia.
Això crec que s'ha d'acabar, he trucat a un amic i li he comentat amb tota mena de detall tot allò que m'estava passant.
No entenia perquè em preocupava tant, ell portava mesos somiant amb la mestra de la seva filla i a la seva dona sempre li feia l'amor posant la cara d' altres dones, fins i tot una vegada li havia posat la cara de la seva sogra, per això de donar-li morbo. Que tot plegat no era tant important i que no el truqués més per aquestes bajanades
En cinc minuts de conversa he oblidat al meu somiat i tota l'historia que el meu cervellet havia creat potser per por de masculinitzar-me i no acabar posant la cara den Rajoy al meu marit.
dimecres, 5 de maig del 2010
Per fi veig el sol
Després de més de 4 dies de pluja, per fi un raig de sol. Soc mediterrània, estimo el sol, l'exterior, la brisa del mar. M'avorreix la pluja.
Avui havia de fer un cafè amb unes amigues. Ho hem cancel·lat. Fantàstic, no podria estar tancada en una tarda com avui. Aniré a la plaça a escoltar els crits de la canalla. M'escalfaré amb el sol i sintetitzaré vitamina D
Avui havia de fer un cafè amb unes amigues. Ho hem cancel·lat. Fantàstic, no podria estar tancada en una tarda com avui. Aniré a la plaça a escoltar els crits de la canalla. M'escalfaré amb el sol i sintetitzaré vitamina D
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)