Tornant a casa a l'estil Haruki Murakami
Surto de la feina i tanco la reixa. Fa fred, els fanals fan una llum tènue i esmorteïda. Sento les televisions enceses dels veïns del costat.
Canvio de posició. El meu ull d'observador busca una altra perspectiva.
M'enlairo, tot es comença a fer petit. Veig els balcons, miro endins, veig famílies sopant. La mare s'aixeca i desapareix, torna amb un plat de sopa calenta i la deixa sobre la taula.
Travesso carrers, no hi ha vianants, trobo algun local obert on serveixen copes a persones desesperades, surten i no em veuen, soc una espectadora invisible.
De lluny veig un carrer esglaonat que porta a un allunyat barri. M'acosto i veig una parella fent-se un petó. No els conec.La noia l'anomenarem Shōjo tetsu pels ferros a les dents i el noi hakuchi pel que en penso. Porten una corretja a cada ma i a cada corretja hi ha lligat un gos. El d'ell un yorkshire cridaner i el d'ella un lhasa apso. Son veïns. Entendrem que treuen el gos per trobar-se.
Una veu que crida, el noi marxa corrents i darrera el seu gos.
Em torno a enlairar, veig a la Shojo Tetsu plorant. Arribo al meu carrer. Hi ha un home que camina buscant alguna cosa per terra. Torno a casa i obro la reixa.
Tornant a casa a l'estil d'Isabel Allende
Al sortir de la feina m'ha invadit un record de la meva infantesa. Fa fred l'hivern és aquella estació melancòlica on les animes s'avorreixen i deixen pas i a la màgia. La televisió de fons i l'olor de sopa m'han fet tornar a casa els meus avis, m'he vist de petita abraçant la iaia mentre remenava l'escudella.
Travesso el poble, tant canviat... Recordo enfilar-me als arbres del capdamunt de la riera i les vinyes. Nous comerços i noves persones.
Em trobo amb el carrer escalonat, poc a canviat des que aquell indià va tornar de cuba amb les bosses carregades d'or i el cap carregat d'idees.
De lluny veig al Pedro Escobar i la Blanca del Valle acaronant-se. Son fills d'unes de les famílies més enemistades d'Arenys. S'odien des de la segona república, s'ha odiat durant la dictadura, tota la transició i s'odien especialment ara que hi ha crisi econòmica.
El Pedro marxa i la Blanca es queda plorant.
Jo corro cap a casa on trobo a el Paco buscant l'anell que la seva dona havia perdut aquell matí.
Tornant a casa a la meva manera
21h, tanco la reixa, recoi que freda. Baixo corrents cap a casa per que els pares m'estan esperant impacients per tornar-me els nens. Sento olor de sopar, quina gana, a mi m'espera llet amb galetes. Hi ha una tele que ressona, estaran sords?. Pujo les escaletes del "Paraiso", alenteixo la marxa, buffffff. Al capdamunt veig dos nens fent-se un petó amb dos gossos, deuen enganyar als seus pares amb el rotllo de passejar el gos per poder veure's. Arribo a casa els pares, al final del carrer veig un veí que recull alguna cosa del terra 21,14h
divendres, 26 de novembre del 2010
divendres, 19 de novembre del 2010
Últimes reflexions d'una mestressa de casa
Seguint la línia de fer funerals a tot allò que no rutlla, em dirigeixo a tots vosaltres per comunicar-vos que aquest és l'últim apunt sobre aquest tema. Val a dir que jo encara no m'he mort i que del fet que ja no tingui res més a dir, no en dono la culpa a ningú.
Per posar-vos en antecedents, comentaré que en qüestió d'una setmana la meva situació laboral ha variat una mica. Fa uns mesos aquest hagués sigut un motiu de celebració, però actualment s'està convertint en un motiu d'angoixa.
La meva transformació en mestressa de casa, ha aconseguit que passés de tenir un pis que semblava l'Oest (per allò de salvatge i sin ley) a una agradable llar immaculada, calenta i asèptica. Els meus fills ara arriben a l'escola, puntuals (potser també per que ara tinc l'escola més aprop), nets, encoloniats i amb tot allò que els hi toca portar a la motxilla. El meu marit marxa a treballar amb la carmanyola perfectament plena i organitzada.
Dir-vos també que els comercials telefònics, em pregunten com em va la vida, soc la clienta més previsible en qüestió d'horaris i quant estan farts de que tothom els pengi el telèfon em truquen a mi per animar-se una mica, els pregunto per la família i els animo a buscar una feina menys emprenyadora. Fins i tot el carter em fa recollir els certificats de tots els veïns.
Que faré quan no ho pugui fer?? Trobaré a faltar la Luisa Manuela de l'Ecuador i la Gwendoline Fernanda de Guatemala, que matinen tremendament per poder parlar amb mi en hores raonables.
Conec on comprar els productes més barats i els tràmits que et pots arribar a fer tu mateix sense gestor (que en son molts). Faig quilometres i quilometres per tal d'ajudar a l'economia familiar.
Ja no comprem postres, les hem aprés a fer a casa, el flam, les natilles i l'arroz con leche (aquest últim és com l'abuelito de la Heidi o l'Abeja Malla, per molt que vulguis fer servir un català correcte hi ha coses que no et surten o no les pots dir)
M'he aprés les virtuts de tots els productes que venen al mercat i les instruccions de tots els electrodomèstics de la llar. Que en faré de tot aquest munt de pots i coses? No vull que passin al fons de l'armari amuntegats com a vulgars andròmines.
Amics i familiars em comenten que tot això que faig, pagant dues hores a la setmana a una assistent de neteja ho tinc solucionat. Però, que en faré de la bata???
En només dos dies d'estar fora de casa totes les normes i horaris han canviat. Ahir mateix em vaig trobar un fill sopant a quarts de deu i a l'altre fent còpia. En quan van acabar de sopar i copiar (tres quarts d'hora més tard) va començar Caçadors de bolets, i...ja hi som enganxats a la tele fins a quarts d'onze.
Com veieu l'esperit de mestressa de casa m'ha transformat l'ADN fins al moll de l'os. Potser necessitaria un antídot....
Un cop els nens adormits. Comença la meva desesperació. M'enganxo a Internet intentant trobar una solució als meus problemes. No hi ha antídots.... Alprazolan!!!... escolto des de l'altra punta del sofà.
Em pregunto perquè no hi haurà mestresses de casa que portin blocs??
Amplio la cerca a tots els idiomes. I a la pàgina 507 del google em trobo amb això “Labuenaamadecasa.com. Taller, como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión”
La cosa promet. Em miro la web de dalt a baix, la estudio i m'ho rumio, la llegeixo i m'ho torno a rumiar.
Igual que la picada d'aranya a en Peter Parker, el canvi d'ADN provocat per la mestressesdecasatosi no es pot guarir sense provocar immensos efectes secundaris.
L'Única opció que em queda, és deixar de banda les meves activitats, abandonar les classes de paquistanès, el curs de reflexologia podal, el taller nadalenc floral amb cactus i submergir-me immediatament en el meravellós món de como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión.
Sense estendrem més i resumint deixo de ser una mestressa de casa, per passar a una mestressa de casa amateur. Cosa que em dol com cap altra.
Atentament.
Fani
Per posar-vos en antecedents, comentaré que en qüestió d'una setmana la meva situació laboral ha variat una mica. Fa uns mesos aquest hagués sigut un motiu de celebració, però actualment s'està convertint en un motiu d'angoixa.
La meva transformació en mestressa de casa, ha aconseguit que passés de tenir un pis que semblava l'Oest (per allò de salvatge i sin ley) a una agradable llar immaculada, calenta i asèptica. Els meus fills ara arriben a l'escola, puntuals (potser també per que ara tinc l'escola més aprop), nets, encoloniats i amb tot allò que els hi toca portar a la motxilla. El meu marit marxa a treballar amb la carmanyola perfectament plena i organitzada.
Dir-vos també que els comercials telefònics, em pregunten com em va la vida, soc la clienta més previsible en qüestió d'horaris i quant estan farts de que tothom els pengi el telèfon em truquen a mi per animar-se una mica, els pregunto per la família i els animo a buscar una feina menys emprenyadora. Fins i tot el carter em fa recollir els certificats de tots els veïns.
Que faré quan no ho pugui fer?? Trobaré a faltar la Luisa Manuela de l'Ecuador i la Gwendoline Fernanda de Guatemala, que matinen tremendament per poder parlar amb mi en hores raonables.
Conec on comprar els productes més barats i els tràmits que et pots arribar a fer tu mateix sense gestor (que en son molts). Faig quilometres i quilometres per tal d'ajudar a l'economia familiar.
Ja no comprem postres, les hem aprés a fer a casa, el flam, les natilles i l'arroz con leche (aquest últim és com l'abuelito de la Heidi o l'Abeja Malla, per molt que vulguis fer servir un català correcte hi ha coses que no et surten o no les pots dir)
M'he aprés les virtuts de tots els productes que venen al mercat i les instruccions de tots els electrodomèstics de la llar. Que en faré de tot aquest munt de pots i coses? No vull que passin al fons de l'armari amuntegats com a vulgars andròmines.
Amics i familiars em comenten que tot això que faig, pagant dues hores a la setmana a una assistent de neteja ho tinc solucionat. Però, que en faré de la bata???
En només dos dies d'estar fora de casa totes les normes i horaris han canviat. Ahir mateix em vaig trobar un fill sopant a quarts de deu i a l'altre fent còpia. En quan van acabar de sopar i copiar (tres quarts d'hora més tard) va començar Caçadors de bolets, i...ja hi som enganxats a la tele fins a quarts d'onze.
Com veieu l'esperit de mestressa de casa m'ha transformat l'ADN fins al moll de l'os. Potser necessitaria un antídot....
Un cop els nens adormits. Comença la meva desesperació. M'enganxo a Internet intentant trobar una solució als meus problemes. No hi ha antídots.... Alprazolan!!!... escolto des de l'altra punta del sofà.
Em pregunto perquè no hi haurà mestresses de casa que portin blocs??
Amplio la cerca a tots els idiomes. I a la pàgina 507 del google em trobo amb això “Labuenaamadecasa.com. Taller, como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión”
La cosa promet. Em miro la web de dalt a baix, la estudio i m'ho rumio, la llegeixo i m'ho torno a rumiar.
Igual que la picada d'aranya a en Peter Parker, el canvi d'ADN provocat per la mestressesdecasatosi no es pot guarir sense provocar immensos efectes secundaris.
L'Única opció que em queda, és deixar de banda les meves activitats, abandonar les classes de paquistanès, el curs de reflexologia podal, el taller nadalenc floral amb cactus i submergir-me immediatament en el meravellós món de como hacer de tu obligación un hobbie y de tu hobbie una passión.
Sense estendrem més i resumint deixo de ser una mestressa de casa, per passar a una mestressa de casa amateur. Cosa que em dol com cap altra.
Atentament.
Fani
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)